TUTTOZENA
SAVÉI
VÎVE ZÊNA E A
SÒ LÉNGOA
MULTIMEDIA
TESTI IN LINGUA GENOVESE
[ tórna a-i tèsti ]
MULTIMEDIA
TESTI IN LINGUA GENOVESE
Tùtte
paròlle, nìnte fæti
Aotô: Stefano L.
Ànno: 2008
Zenéize adêuviòu: zenéize de Sàn Chîgo
Grafîa adêuviâ: grafîa ofiçiâ
Aotô: Stefano L.
Ànno: 2008
Zenéize adêuviòu: zenéize de Sàn Chîgo
Grafîa adêuviâ: grafîa ofiçiâ
“O
partîo do manimàn”: se ghe
fîse in moviménto polìtico
ciamòu coscì, pénso ch’o
poriéiva sbancâ a-e pròscime
eleçioìn eletorâli!
Ma no l’é de polìtica ch’éuggio parlâ.
Quàrche ténpo fa, me troâva in Provìnsa de Lusciàndria, in Piemónte, e són stæto davéi conténto de védde cómme, ànche lì, o dialétto parlòu (sôlo da-i vêgi, però) o fîse o zenéize. Ma no l’é mànco de quésto ch’éuggio parlâve ò, armêno, no òua.
So-anæto inte ‘n bàr e, za che gh’êa, me són mìsso a parlâ in zenéize co-o barìsta. «Che bèllo che ànche chi se pòsse sentî ’n pö de zenéize!», ò dîto. O descórso o l’é anæto avànti pe ‘n pö, e a ‘n çèrto pónto ò domandòu: «E a-i vòstri figeu, ghe parlæ in zenéize?».
E lê: «Mànco a parlâne: fegùrite che, quànde ne séntan parlâ in zenéize, i figeu protèstan perché no l’acapìscian!». E o s’é mìsso a rîe.
Mi, pe cóntra, da rîe no ghe véddo pròpio nìnte. Se védde che a mentalitæ zenéize (“o partîo do manimàn”) a l’é bén bén adêuviâ ànche fêua da-a Ligùria.
Cómme s’a no bastésse, gh’êa ’n òmmo (ançiàn), co-o quæ ò discorîo in zenéize. Quànde gh’ò dîto che o zenéize o l’é a réizego de sparî (e, pe piâxéi, no dî ch’a no l’é vêa!), lê o m’à respòsto: “No se ghe peu fâ nìnte: o l’é o nòstro destìn”.
Écco: tùtti boìn a parlâ, ma nisciùn che se méscia, nisciùn ch’o se da da fâ pe sarvâ o nòstro bèllo zenéize! E, se no l’éi ancón acapîo (mi no vàggo pe-e lónghe), ve regòrdo che, quànde ànche quélli ançién che pàrlan o zenéize no ghe saiàn ciù (e, pi-a magiorànsa di câxi, no ghe mànca goæi), o zenéize o saiâ mòrto ‘na òtta pe tùtte.
In ténpo, pe cóntra, l’italiàn o no gh’êa. Ò mêgio, o gh’êa sôlo pe-i “fìggi de papà”, quélli ch’àivan studiòu (nisciùn, in pòche paròlle). A sôla léngoa adêuviâ a l’êa o zenéize, da tùtte e pàrte e còn tùtti: co-i genitoî, co-i amîxi, co-o panetê, co-o bancâ. Ma, inti ànni çinquànta-sciusciànta, quarcösa l’é cangiòu. Dòppo a goæra, s’é çernûo d’anâ ‘ncóntra a ‘n ténpo de pâxe e progrèsso (in sce ‘sta paròlla mi però no ghe metiéiva a màn in sciô fêugo). E alôa i méistri àn comensòu a dî de parlâ in italiàn ai figeu (ànche perché, co-o “boom comerciâle”, e génte do Sùd Itàlia àn cominsòu a emigrâ pò-u Nòrd, e liâtri parlàvan o seu dialétto, no-o zenéize), e l’é coscì nasciûa a generaçión di “non parlo in dialetto ma lo capisco” (dîto in italiàn).
Òua, però, quélli figeu én gréndi, e a-i seu fìggi (quélli d’ancheu) àn parlòu sôlo in italiàn (e no me pâ che i zóveni àgian coæ de métise a parlâ inte ‘na léngoa che no conóscian: én tròppo òcopæ co-o fùmme, co-o sèsso e co-a dröga, e vò-u dîxe in zoêno).
Bén, fòscia quéllo òmmo o l’àiva raxón: o l’é o nòstro destìn, e mi ne són convìnto. A córpa, però, a l’é a nòstra.
Ma no l’é de polìtica ch’éuggio parlâ.
Quàrche ténpo fa, me troâva in Provìnsa de Lusciàndria, in Piemónte, e són stæto davéi conténto de védde cómme, ànche lì, o dialétto parlòu (sôlo da-i vêgi, però) o fîse o zenéize. Ma no l’é mànco de quésto ch’éuggio parlâve ò, armêno, no òua.
So-anæto inte ‘n bàr e, za che gh’êa, me són mìsso a parlâ in zenéize co-o barìsta. «Che bèllo che ànche chi se pòsse sentî ’n pö de zenéize!», ò dîto. O descórso o l’é anæto avànti pe ‘n pö, e a ‘n çèrto pónto ò domandòu: «E a-i vòstri figeu, ghe parlæ in zenéize?».
E lê: «Mànco a parlâne: fegùrite che, quànde ne séntan parlâ in zenéize, i figeu protèstan perché no l’acapìscian!». E o s’é mìsso a rîe.
Mi, pe cóntra, da rîe no ghe véddo pròpio nìnte. Se védde che a mentalitæ zenéize (“o partîo do manimàn”) a l’é bén bén adêuviâ ànche fêua da-a Ligùria.
Cómme s’a no bastésse, gh’êa ’n òmmo (ançiàn), co-o quæ ò discorîo in zenéize. Quànde gh’ò dîto che o zenéize o l’é a réizego de sparî (e, pe piâxéi, no dî ch’a no l’é vêa!), lê o m’à respòsto: “No se ghe peu fâ nìnte: o l’é o nòstro destìn”.
Écco: tùtti boìn a parlâ, ma nisciùn che se méscia, nisciùn ch’o se da da fâ pe sarvâ o nòstro bèllo zenéize! E, se no l’éi ancón acapîo (mi no vàggo pe-e lónghe), ve regòrdo che, quànde ànche quélli ançién che pàrlan o zenéize no ghe saiàn ciù (e, pi-a magiorànsa di câxi, no ghe mànca goæi), o zenéize o saiâ mòrto ‘na òtta pe tùtte.
In ténpo, pe cóntra, l’italiàn o no gh’êa. Ò mêgio, o gh’êa sôlo pe-i “fìggi de papà”, quélli ch’àivan studiòu (nisciùn, in pòche paròlle). A sôla léngoa adêuviâ a l’êa o zenéize, da tùtte e pàrte e còn tùtti: co-i genitoî, co-i amîxi, co-o panetê, co-o bancâ. Ma, inti ànni çinquànta-sciusciànta, quarcösa l’é cangiòu. Dòppo a goæra, s’é çernûo d’anâ ‘ncóntra a ‘n ténpo de pâxe e progrèsso (in sce ‘sta paròlla mi però no ghe metiéiva a màn in sciô fêugo). E alôa i méistri àn comensòu a dî de parlâ in italiàn ai figeu (ànche perché, co-o “boom comerciâle”, e génte do Sùd Itàlia àn cominsòu a emigrâ pò-u Nòrd, e liâtri parlàvan o seu dialétto, no-o zenéize), e l’é coscì nasciûa a generaçión di “non parlo in dialetto ma lo capisco” (dîto in italiàn).
Òua, però, quélli figeu én gréndi, e a-i seu fìggi (quélli d’ancheu) àn parlòu sôlo in italiàn (e no me pâ che i zóveni àgian coæ de métise a parlâ inte ‘na léngoa che no conóscian: én tròppo òcopæ co-o fùmme, co-o sèsso e co-a dröga, e vò-u dîxe in zoêno).
Bén, fòscia quéllo òmmo o l’àiva raxón: o l’é o nòstro destìn, e mi ne són convìnto. A córpa, però, a l’é a nòstra.
Publicòu in
sciô Gazzettino
Sampierdarenese Anno XXXVI - N. 10, 30 de
novénbre
do 2008
[ tórna a-i tèsti ]